“Capsa de bombons”, de Vicent Terol

“Capsa de bombons”, Vicent Terol ~ ISBN: 978-84-946415-7-2 ~ Dipòsit Legal: AB-201-2017. ~ Primera edició: Abril de 2017 ~ © Vicent Terol, 2017. ~ Pròleg: No són dolços, bombó; són microrelats. -- Donat el títol del recull que ens proposa Vicent Terol, podria farcir aquest pròleg de símils i metàfores on els microrelats que ens ocupen fossin descrits amb les característiques pròpies d’aquests dolços de pastisseria o amb recomanacions en què la lectura dels mateixos poguessin comparar-se amb la degustació d’un assortit de pralinés, xocolates i caramels. M’hi nego en rodó. Mai no he cregut en les bondats d’exaltar una bona lectura i l’associació que es pot crear amb el plaer d’ingerir determinades menges. A molt estirar, l’única recomanació que puc fer, és que mai no aconsello llegir un llibre de microrelats d’una tirada, com mai no recomanaria ingerir el contingut d‘una capsa de bombons de cop. La suma de tot un seguit d’arguments, personatges o situacions diferents, amb els transfons que hi ha al darrere, poden fer perdre de vista el significat de cada peça com a valor unitari i confondre el receptor d’aquests projectils de curt abast i ampli impacte. ~ Cada microrelat és una peça única per si mateixa, capaç d’oferir, en la seva concreció, una història diferent i, com a mínim, un ‹flash›, una fotografia, una instantània, dins d’un tot que a l’autor no li cal (o no vol) revelar al lector. D’aquesta tasca, en sap molt Vicent Terol, que ja en el seu blog “Microfragments”, combina microrelats i fotografia, amb encert i obstinació, un cop per setmana, des de l’any 2012. ~ El títol i els tres apartats en què s’estructura el llibre són un bon exemple de la dèria del microrelatista per a donar un sentit unitari a un conjunt d’elements marcats per la personalitat individual de cada un d’ells i que els editors tant agraeixen: cada calaix (o capsa, en aquest cas) té una secció que els engloba formal i estèticament. ~ No he pogut evitar enfocar la lectura del llibre de Terol sense abstreure’m de l’anàlisi primmirat propi de l’autor de microrelats. Així, doncs, em disculpo per endavant. En aquest pròleg tractaré algunes de les obsessions dels microficcionistes i repassaré alguns trets fonamentals, com la nomenclatura, l’extensió, l’ús de l’el·lipsi, la importància del títol i de l’estructura, que fan del microrelat un gènere tan diferenciat del conte o de la novel·la. ~ Terol aconsegueix, a “Capsa de bombons”, dotar les seves narracions d’una estructura interna sòlida, essencial en tot microrelat, que, a diferència del relat o del conte, no ha de seguir l’esquema clàssic de plantejament, nus i desenllaç. Ho fa, al temps que gaudeix de l’economia de mots, obviant la palla i mantenint la tensió narrativa, aparentment sense dificultats, equilibri que no tot escriptor està preparat per a desenvolupar i sortir ben parat. ~ Endinsem-nos, doncs, en els tres apartats en què s’estructura “Capsa de bombons”: ~ “Delicadeses”. El gruix del recull. Trenta-nou textos amb una extensió mitjança de seixanta paraules cadascun. Aquí, la llargària del text narratiu demostra com n’és, d’important. Les composicions estan pensades al detall per a eliminar, en el receptor lector, la necessitat de preguntar-se què succeeix després dels fets exposats i concentrar-nos en allò que Terol estima que vol destapar, sorprenent-nos amb la màgia de l’il·lusionista que es treu un dinosaure del barret de copa. Terol, valent-se d’una bona varietat de recursos, opta per enllaçar diversos relats que giren al voltant d’una mateixa idea per a oferir-nos diferents versions, matisos i detalls de la idea en qüestió. ~ Així, “Carretera nocturna”, “Comença un dia més”, “Visió involuntària”, “Evolució satisfactòria”, “Pensaments de Pere i Jeny” i “WhatsApp” incideixen en els desitjos insatisfets i els anhels, tot i que plani, soterrat, un sentiment de derrota, d’acceptació-insatisfacció, de desencís i d’incomunicació ulterior. ~ A “Última visita”, “Explorant Hekstior”, “En la natura”, “Gràcies a nosaltres”, “El crepuscle”, “Benvingut” i, també, a “Les ulleres”, l’autor, s’endinsa de ple en el ‹gènere›, mostrant-nos un registre solvent pel fantàstic i la ciència-ficció, tot i que és la ficció basada en la realitat i els sentiments i els comportaments humans i socials el que més el preocupa i explora amb deteniment. ~ La mort, el suïcidi, l’assassinat, la perversitat associada a aquesta o la seva contemplació desapassionada marquen relats com “Una casualitat tan sols”, “Solidaritat animal”, “Succés”, “Acció”, “El crepuscle”, “Última distracció” o “Benvingut”. ~ L’home, entès com un ésser dotat d’imperfeccions, un trencaclosques fet de contradiccions i de fites fracassades, continua sent l’epicentre d’aquesta secció a “Reconstrucció”, “Energia positiva”, “País de cecs”, “Les ulleres”, o a “Tot s’acaba”. ~ Hi ha més, molt més: referents a Kafka, a Hitchcock o a Dorian Gray, un gust particular per la contemplació de la natura, entesa aquesta com una força poderosa i terrible que ens desarma amb la seva bellesa mortífera. ~ De vegades ens recorda que el simple fet de viure no és suficient si la gràcia de l’art no aconsegueix colpir-nos, com bé retrata a “Explorant Hekstior”. ~ “Micropastissos”. La virtut dels relats que componen aquesta secció (catorze) és la mateixa de l’‹smoke long›, el terme anglosaxó encunyat per a definir aquells microrelats que es poden llegir (i rumiar) en el temps en què tardes a fumar-te una cigarreta: composicions que no superen les vint-i-cinc línies. Segons la reina del microrelat, Ana María Shua, si superem aquesta barrera ja estem parlant de conte curt i no de microrelat. Així doncs, Terol respecta el cànon establert per a parlar-nos de patologies (o parafílies) i perversions sexuals a “Pacte unilateral”, dels convencionalismes (que fa saltar pels aires) a “El regal de Sant Valentí” o a “Saturació a Cap d’Any”; de la mort i de la justificació (injustificable), de l’assassinat a sang freda a “Al meu treball”, dels secretisme dels grups de poder i les teories conspiranoiques a “El club”, de la solitud existencial a “Dies de companyia” o de la superficialitat i les inseguretats de la nostra societat digital i de la necessitat de la tecnologia com a suport emocional a “Prolepíleg d’una nit especial”. ~ I Vicent, ho aconsegueix, servint-se de l’absurd, sense eufemismes, utilitzant el lèxic al seu caprici per a mostrar-nos un cert desencís envers l’home, aquesta criatura que es creu el súmmum de l’evolució i que retrata amb totes les seves misèries o banalitats a “Peresa a la matinada”. ~ Per a tancar l’apropament a aquesta secció, voldria destacar el relat “El creador de símptomes”, on, de forma brillant, l’autor ret homenatge als Monty Python i al cèlebre esquetx “The Ministry of Silly Walks”. ~ “Perles”. La secció d’hiperbreus del recull. Seixanta trets edificats amb la solvència d’una colla castellera, amb un terme mitjà de vint paraules (uns cent caràcters), on Terol dóna via lliure a la gran obsessió que tot microrelatista du a dins: la necessitat d’assolir, laboriosament, la brevetat extrema per tal d’aconseguir un efecte de rapidesa, d’immediatesa, en un exercici, el més difícil d’aquest gènere, encaminat a obtenir la contenció sil·làbica. ~ És, en aquest conjunt, on l’autor es deixa anar, desenfrenat, sense paracaigudes ni altre mena de defenses. No us deixeu enganyar per la brevetat extrema, ni pel fet que sigui la secció que tanca el llibre. No es tracta de peces menors. L’economia narrativa, la precisió del mot adequat i l’ús, encertat, de l’el·lipsi, estan posades al servei de l’humor, de l’absurd i del cinisme. ¡Barra lliure! Sense pietat, sense por, sense concessions, directe, com un ‹uppercut› que et deixa fora de combat. ~ Els referents són variats i indicatius dels gustos de Terol: clàssics de la literatura popular de gènere com A. C. Doyle a “Sherlock circular”, superherois de la DC a “Adaptació als temps”, al cinema ‹splatter› a “Ritual” o un intel·ligent homenatge a H. G. Wells i el seu “The invisible man” a “Dilema”. ~ La fascinació per la figura del sicari a “Companys de feina rematant les vacances”, que es repeteix com una constant, el recurs del fantàstic a “Nova adquisició” sense contradir la crítica social a “L’inici del canvi” o l’interès per la suplantació a “En entrar a casa”, que entra, de forma perillosa però estimulant, en el terreny de la paranoia, són només uns pocs exemples on Vicent, tot ajudant-se de les figures retòriques, les dites populars, els jocs metaliteraris i l’ús de la dicotomia, ens parla de disfuncionalitats afectives, emocionals i sexuals, de la traïció, del món oníric i de la mort; de les rutines que ens desarmen, de les aparences i del que hi ha realment per sota d’aquestes i de la crueltat humana. ~ En definitiva, i per a tancar de forma breu aquest pròleg, “Capsa de bombons” és literatura real, és literatura autèntica perquè ens parla de nosaltres i ho fa de forma descarnada, sense embuts. Potser algun cop és asèptica com el tall d’un bisturí acabat d’extreure de l’autoclau, potser, d’altres, d’una estètica feridora però definitivament esmolada, incisiva. Microliteratura amb tots els ets i uts. ~ El microrelat és el gènere narratiu de la destresa, i això suposa assumir riscos. Vicent Terol els assumeix i supera el repte graduant-se amb honors amb aquest recull. També és un risc per a qualsevol editorial que decideix apostar per aquest tipus de literatura breu. Però la renovació només s’aconsegueix amb valentia i amb una ferma voluntat d’experimentació. ~ A tu, lector, només t’encomano la tasca de gaudir d’aquest llibre. Fes-ho amb amplitud de mires i, després, emet el veredicte que situï “Capsa de bombons” dins de les teves preferències, ja que, des d’aquest instant, “Capsa de bombons” només et pertany a tu. -- © Sergi G. Oset. -- Vila de Gràcia, març del 2016. ~ “Capsa de bombons”, Vicent Terol. ISBN: 978-84-946415-7-2 ~ Dipòsit Legal: AB-201-2017. ~ Primera edició: Abril de 2017 ~ © Vicent Terol, 2017. ~ PVP: 5 Euros.